Resum de la xerrada
Hi ha tres temes tractats en aquesta conferencia (TED)
- L’extraordinària diversitat de la creativitat humana.
- Ningú té ni idea del que succeirà en el futur, ni pot aventurar-se a predir-lo, en canvi hem d’educar als infants per aquest futur incert : l’educació és un tema important i profund per a la majoria de les persones.
- L’extraordinària capacitat d’innovació que tenen els infants: Tots els infants tenen un extraordinari talent i capacitats que nosaltres ens dediquem a malmetre despietadament.
Parlar d’educació i creativitat
- La creativitat és ara tant important en educació com pot ser-ho l’alfabetització i hem de tractar-la donant-li la mateixa importància.
- Els infants s’arrisquen i troben noves solucions al no tenir por d’equivocar-se: estar equivocat no és el mateix que ser creatiu, però si no ens arrisquem mai arribarem a res original. Al arribar a adults, molts cops hem perdut aquesta capacitat per arriscar-nos, convertir-nos en persones que tenen por d’equivocar-se. El resultat és que eduquem als infants allunyant-los de les seves capacitats creatives.
Jerarquia dels sistemes d’educació mundial
Cada sistema d’educació al voltant del mon presenta la mateixa jerarquia:
- Matemàtiques
- Idiomes
- Humanitats
- Arts: alhora les arts també estan dividides en més prestigioses i menys prestigioses:
- plàstica i música
- dansa i teatre
- Ens centrem en educar els infants de cintura cap amunt i després ens centrem en els seus caps i en concret en una banda dels seus caps, oblidant-nos de la resta dels seus ser: sembla que l’educació només estigui orientada cap aconseguir fer dels infants professors universitaris, ja que el nostre sistema es basa en la idea de la capacitat acadèmica. Aquest sistema educatiu sorgeix amb les revolucions industrials, orientat cap a la feina, cap a l’obtenció d’un bon lloc de treball.
- Aquesta jerarquia es basa en dues idees:
1. La majoria dels temes útils per la feina estan en el cap: això fa que quedin fora tots aquells coneixements que no serveixin per a trobar una bona feina.
2. Hem orientat tota l’educació com una cursa d’accés a la universitat: deixant fora tot allò amb el que potser mostràvem destresa quan érem infants, deixant fora tot allò que segons els adults que ens eduquen no pot proporcionar-nos una bona feina. El resultat de tot això és que hi ha un munt de persones brillants i amb talent que la societat ha deixat fora, sense poder desenvolupar les seves capacitats. Ara l’estructura està canviat sota els nostres peus i els títols universitaris ja no valen res, necessitem cada vegada més masters, post-graus i doctorats. Per tant hem de replantejar-nos seriosament la nostre concepció de la intel·ligència.
Sabem tres coses sobre la intel·ligència:
- És diversa: pensem el mon en/de totes les formes en les que l’experimentem.
- És dinàmica, molt interactiva: el cervell està dividit en compartiments i de fet la creativitat només pot assolir-se mitjançant la interacció de diferents formes de viure i veure les coses.
- És distintiva: Hem d’entendre que tothom activa processos diferents per pensar; per exemple, hi ha persona que pensa en moviment.
Conclusió
- La nostra única esperança és la de reconstituir la nostre concepció de la riquesa de la capacitat humana.
- Hem de repensar els principis fonamentals en els que basem l’educació.
- El do de la imaginació humana ha de ser usat amb saviesa.
- L’única forma és veure la nostra capacitat creativa per la riquesa que representa i veure als nostres infants per l’esperança que representen.
- La nostre feina és educar a la totalitat del seu ser per tal de puguin plantar cara i adaptar-se al futur, ajudant-los a convertir aquest futur en quelcom bo per a tots els humans i el planeta que habitem.
Gràcies Ken per la saviesa i el contingut de les teves paraules.
Reflexió
Per mi la creativitat hauria de ser una actitud davant de la vida. Amb creativitat podrem imaginar sortides als nostres problemes, solucions als reptes que se’ns presentin, mons nous on les persones puguem expandir-nos, entendre i alliberar les nostres emocions i neguits.......
La creativitat és un dels ingredients de la nostre anima, esperit o com vulgueu dir-li ja que el nom no és tant importat.
El realment important és que estem parlant de la nostre essència humana, el que realment ens fa com som. Ens ha permès aprendre, evolucionar, comunicar-nos els uns amb els altres, manifestar-nos en tots els aspectes, tant artísticament, com literàriament o científicament. Ens ha premés imaginar el que encara no estava manifestat i si l’alimentem ens permetrà créixer fins on necessitem fer-ho.
Cada dia de la meva vida miro de transmetre el mateix, tots posseïm dins nostre una creativitat infinita que ens permet de manifestar-nos com vulguem.
Sempre he provat de transmetre-ho sobretot en el camp artístic, ja que a molts dels humans ens han castrat aquesta capacitat creativa i manifestadora respecta a les arts. Comentaris com: no ho sé fer, no se’m dona bé, canto malament, ballo fatal, no sé dibuixar, no ho faig bé..... i una infinitat de respostes de sers castrats que han desconnectat de la seva natura creativa.
Jo crec que és possible la reconnexió, només hem d’alliberar-nos dels judicis, perdonar, curar les ferides i tornar-hi a creure. Com?
Treballant cada dia una mica, construint cada dia una mica, manifestant-nos creativament cada dia una mica.
Una manifestació creativa pot ser una decisió conscient de mirar a una persona amb actitud d’escolta i d’amor incondicional, pot ser l’observació de la natura, pot ser un dibuix per penjar a la nevera...Tot el que vivim i fem a la vida pot ser una manifestació creativa, només cal que nosaltres ho decidim, ens arrisquem sense por a equivocar-nos i ho apliquem.
Respectem la diversitat dels nostres alumnes?
Bàsicament, respectar la diversitat dels infants que ens anem trobant és també respectar-nos a nosaltres mateixos.
Aquest respecte a la diversitat ha de revisar-se, readaptar-se i ser objecte de reflexió cada dia, a cada instant. Cada infant és un ser viu que canvia constantment, que està en procés d’evolució, canvi i metamorfosi constant i que ens demana silenciosament o en forma de crida d’atenció per qualsevol canal que descobrim els seus talents, les seves capacitat innates, els dons amb els que ha nascut i alhora estimulem, alimentem i fer créixer aquelles que potser a priori no són tant evidents i que necessiten del nostre acompanyament i reforç per ser explorades, conegudes, estimades.
Sento que hem d’entendre al infant com tot un món, potencialment abocat a l’expansió en tot allò que li posem a l’abast i ressoni dins seu. Per tant, la nostre feina hauria de ser sintonitzar-nos amb aquesta ressonància per tal d’acompanyar-lo i ajudar-lo a gaudir d’aquest procés d’aprenentatge, Acompanyar-lo i ajudar-lo a tenir ganes d’aprendre de tot el que l’envolta i a poder adoptar una actitud que l’ajudi a desenvolupar les seves capacitats tant el temps que estigui a l’escola com en la resta del transcorre de la seva vida.
No tots servim per el mateix i això ens enriqueix, per tant, la competitivitat, només pot ser entesa com un estimulant, com a reforç positiu i mai com a finalitat en ella mateixa. Hem de voler donar sempre el millor de nosaltres mateixos, però crec que una cursa per ser sempre el primer en tot només ens portarà cap a la frustració, dons per tal de que un pugui guanyar tots els altres han de perdre i per mi, en els processos d’aprenentatge tots hi guanyem, tots en sortim transformats, modificats, amb quelcom més de coneixement i experiència vital que quan vàrem començar.
Potser, també ens hauríem de plantejar el terme coneixement i el terme intel·ligència. Ja fa molt de temps que l’alliberarem de la seva solitud i ara l’entenem com a intel·ligències; múltiples intel·ligències i entre elles una de molt important: la intel·ligència emocional.
Sense ella, no podem entendre, el nostre cor i les nostres emocions, el que sentim davant de quelcom o d’algú. Tenir-la en compte és per mi tenir en compte al ser, al infant que sent quan aprèn, al infant que sent aprenent i a nosaltres mateixos amb la mateixa implicació en el procés.
Cada coneixement que s’adquireix també deixa una petjada emocional en el nostre ser, amb la que hem de relacionar-nos de forma positiva. Crec que si aconseguim deixar petjades associades a emocions enriquidores, aquests coneixements quedaran fixats tant en l’infant com en nosaltres de forma molt més perdurable que si tan sols fossin una dada o un procediment que ha de dominar-se per aconseguir quelcom.
Dins l'escola, hi ha lloc per les aportacions dels nous professionals que s'incorporen? Què poden fer, com a professionals, per a introduir canvis al respecte?
Ningú ha vingut al planeta per quedar-s’hi eternament. La renovació també és una de les bases de la vida. Crec que és impossible que a dins l’escola no hi hagi lloc per les aportacions dels nous professionals que ens hi incorporem, per mi el repte és: Com podem fer-ho?
Tal i com ho sento ha de ser des de la paciència, la humilitat, l’amor, la pau, la comprensió i la il·lusió.
Sense amor, paciència i comprensió no podrem ni entendre quins límits ens posem i ens posen, ni el perquè ens els posen. Sense això, no podrem entendre les pors dels altres, ni les nostres pròpies davant dels canvis que potser fins i tot poden viure’s com amenaces. Si el que volem transmetre és que una educació diferent és possible, hem de començar per manifestar-la en nosaltres mateixos. La paciència i l’amor als altres diluirà a poc a poc les pors amb les que tots ens trobem, ens ajudarà a saber esperar els moments en els que les nostres propostes siguin ben rebudes i ja no serem percebuts com una amenaça, ni com persones amb les que s’ha de lluitar.
És bàsic que siguem humils, estem aprenent, no som posseïdors de la veritat, ni tenim el secret per fer funcionar la societat, tot ha de ser provat, experimentat, les propostes han de fallar potser molts cops per ser revisades, reflexionades, adaptades. Segurament trobarem per el camí molts/es professionals plenes de saviesa, que porten molts anys treballant a les escoles i de les que podem aprendre moltes coses, en realitat tothom serà el nostre mestre si la nostre actitud és la d’aprendre.
Des de la pau i la il·lusió sempre seguirem endavant, caient i aixecant-nos, acceptant el no, acceptant la por, acceptant els fracassos i els encerts i renovant cada dia les nostres ganes de segur caminant. Vull guardar-les com un tresor en el meu cor, llevar-me al matí i saber que em segueix fent il·lusió anar a l’escola, a compartir amb tots els sers que hi habiten els descobriments diaris, les reflexions, les errades, els encerts, les emocions....
Vull sentir que sempre hi hauran moments preciosos que em transformaran, veient que un infant és feliç aprenent, que un adult és feliç aprenent, experimentant, descobrint...
Veient que, tant jo com qualsevol persona que em trobi segueix el seu camí recollint trossos petits de coneixements que el fan una mica més feliç, que el fan sentir una mica més viu.
Potser jo ara no tinc gaire que oferir a l’escola, però us asseguro que ella em dona i té molt que oferir-me a mi. Em mantindré vigilant per poder sembrar les llavors i el dia que el sol, l’aigua i la terra m’acompanyin: germinaran, creixeran i floriran!
El temps no és important per qui viu en l' ara. (dita budista)
Com es valoren les idees noves, diferents?
Com ja he comentat en el punt anterior, molts cops les idees noves troben a la por o a la incomprensió en el seu primer contacte amb l’escola. Però això no és del tot cert.
L’escola està formada per molts professionals que tenen també com a premissa de vida l’aprenentatge i el que m’he trobat personalment, és que qui té por necessita conèixer, observar i que d’alguna manera allò que està vivint li ressoni dins seu encara que no sàpiga el perquè.
De moment el que m’he trobat ha sigut molt positiu, sempre he tingut un vot de confiança per part dels mestres que he trobat i això m’ha permès d’experimentar i m’ha fet molt feliç. El que he après de moment, és que els meus experiments necessiten de revisió i replantejament constant.
Per tot això només puc concloure que les idees noves, transmeses des de el cor, el raciocini i la il·lusió, sempre he trobat que han estat ben rebudes i que de sota les pedres surten aliats que creuen també en el fons del seu cor que allò pot dur-se a terme o aliats que no ho saben segur però et deixen provar-ho.
He après que la il·lusió i l’amor, són forces immenses que escapen a la comprensió de les nostres ments i que commouen als sers que a priori ens semblin més freds o blindats; al final tothom vol el mateix tant per l’escola com per la seva vida: ser feliç, entendre, sentir, estimar....
Encoratjo a tothom que tingui una il·lusió o que vulgui proposar quelcom nou que ho faci; que observi com a primera e important tasca, que provi de comprendre a cada ser implicat per sentir que és el que ressona dins seu, que tingui una paciència infinita per esperar el moment i la situació adient per fer la proposta, que la transmeti amb amor, il·lusió i fonament i que l’executi de la mateixa manera.
Després sempre haurà de revisar-la, de reflexionar-la de reviure-la i podrà acceptar, estimar i valorar tot allò que ha succeït alhora que podrà incorporar tot el que trobi adient per millorar-la.
Ha! El més important és: que res de tot això ho farà sol i sempre trobarà les persones i essències que l’ajudaran en tot el procés i això serà el més bonic i enriquidor de tot: tot ens arriba per la via del compartir, res és nostre, tot ho adquirim al rebre-ho, i tot es manifesta per la mateixa via.
Propòsit d’any nou: Una activitat per a fomentar la creativitat.
“Tallers d’interacció de llenguatges artístics”
Aquesta activitat la realitzo amb infants de cinquè i sisè de primària. Són grups de 15 nens barrejats proporcionalment dels dos cursos i de 4 classes, molts d’ells és la primera vegada que han de crear junts.
Tot el taller té una durada de dos mesos aproximadament, dedicant-hi les tardes dels divendres i acabant amb una representació davant la resta de l’escola com a final del procés.
L’excusa per a posar en funcionament la creativitat del infant a molts nivells, és la de crear una petita obra de teatre.
En ella, els infants han de crear tot el que hi intervingui: Guió, personatges, escenografia, vestuaris.....
L’infant ha de saber gestionar-se bé dins del petit grup que li toca, grups de 5 nens i per tant la gestió de conflictes també hi té un paper molt important.
Cerco reforçar la seva autonomia en la presa de decisions, la gestió de conflictes i la seva creativitat artística en els diferents llenguatges que hi intervenen: Llenguatge plàstic, dansa, teatre, cant, etc.
Les primeres sessions les dedico a pensar, parlar i escriure:
- Que volem explicar?
- Com ho volem fer?
- Quin paper té cada integrant del grup?
- Quines accions passaran a l’obra?
- Hi haurà música, dansa, etc?
Un cop tenim escrit el guió i determinats els personatges i les accions passem a la segona fase:
- On es situa l’obra?
- Quins decorats i peces de vestuari hem de crear?
Creem els decorats i els vestuaris en aquesta fase, provem de fer servir materials reciclats i lleugers un cop fet això passem a la tercera:
- Muntem i assagem l’obra, amb les músiques, decorats, etc.
- Provem els vestuaris i els maquillatges que ells hagin decidit.
Per acabar representem les petites obres que hem creat davant de l’escola, els portem una invitació a cada classe, muntem els escenaris i gaudim de les representacions.
Paper del docent
En aquests tallers el docent assumeix un risc que ha de revisar, reflexionar i acceptar abans de lliurar-s’hi.
Per una banda, el docent ha de fer de facilitador, orientador i acompanyant, però ha de tenir cura de no interferir en el procés ni castrar en cap cas la creativitat de l’alumne. Per tant, no ha de dir als infant que han de representar, ni com fer-ho, ha de potenciar que ells mateixos prenguin les decisions i gestionin els seus conflictes (que en surten molts)i tan sols intervenir si és estrictament necessari.
Ha de posar els materials al abast dels infants i ajudar-los a saber com s’utilitzen, però en cap cas tallar o manipular les seves experimentacions i creacions.
El docent no ha d’intervenir en que expliquen, com es maquillen, vesteixen, ni en cap decisió dels infants, per tant ha d’assumir que potser allò que explicaran no li agradarà, però haurà de respectar-ho.
Allò que expliquen i el com ho expliquen ha ser objecte de reflexió i aprenentatge per part del docent que ha de saber llegir entre línies que és el que realment estan manifestat els infants.
L’únic límit que vaig posar en els tallers que he fet de moment, va ser el de: No és poden dir paraulotes ni ofendre a ningú en les obres.
El docent ha d’estar present en tot moment observant i treballant per els infants, per tal de que ells puguin manifestar-se el més lliurament i creativament possible.
Ara, ja he realitzat 6 mini obres de teatre amb 2 grups de 15 infants, dividits en 3 petits grups de 5 infants. Cada grup ha fet coses diferents, he pogut observar els papers de cada un d’ells, els líders, els que els costa més, els que tenen més destresa alhora de relacionar-se, els que la tenen a l’hora de crear, etc.
Per mi, és una experiència molt enriquidora, acabo esgotada però molt feliç i m’agradaria poder realitzar experiències d’aquesta mena tant sovint com sigui possible.
He de dir: que sempre he comptat amb el suport dels tutors i la col·laboració desinteressada e incondicional de l’Elena Gudayol, la meva còmplice en creativitat a l’escola, sense ella les nostres actuacions no haguessin estat possibles. Vagi des de aquí tot el meu agraïment a tothom qui ho ha fet possible d’una o altre forma.
Homenatge a Sumerhill
Del llibre que parla sobre aquesta escola en vaig treure bona part de la inspiració per a realitzar aquests tallers.
Per mi, és un regal que ha fet el Neill a la humanitat i del qual tots en podem gaudir. La vida és una llarga cadena de compartir, el compartir és un dels ingredients que han creat l’educació.
Penjo un vídeo realitzat per estudiants de primer magisteri de llengua estrangera de la universitat de Màlaga per a l’assignatura de Didàctica general.
