Últimament hi ha molt de moviment amb el tema de l’educació aquí.
L’educació pot ser com un cregui que és convenient que sigui, però l’educació és un dret conquerit per els homes i per als homes (entenent homes com a genèric de raça humana, contemplant tots els sexes existents), quelcom que mereix el nostre respecte, un llegat que se’ns ha deixat per enriquir, per idealment fer-nos més complerts.
Aquest dret s’ha guanyat a pols, sang i dolor per molts dels que van lluitar en qualsevol moment donat de la historia per a fer de l’educació una eina d’enriquiment humà i a nosaltres ens toca ara defensar-lo.
Imaginem-nos per un moment que no sabem llegir i que tan sols saben llegir les persones riquíssimes que poden pagar a una altre persona per tal de que aquesta l’ensenyi a llegir. En quina situació ens posa davant del món?
Ara imaginem-nos per un altre moment que no sabem els nombres, ni sumar, ni dividir, etc. No sabem les mesures, ni les formes geomètriques, ni qualsevol dada que tingui que veure amb la nostre cultura compartida amb els mateixos que compartim els nostres destins.I que una altre vegada els únics que hi tinguessin dret a ser educats fossin aquells que ho poguessin pagar amb escreix.
No fa tants anys la cosa anava així, però els anys se’ns esmunyen entre els dits i perdem de vista allò que ens ha precedit quasi de forma amnèsica.
Ara l’educació és una possibilitat, la tenim a l’abast amb un munt de persones de la comunitat educativa que fan que l’educació sigui una oportunitat.
Realment hem de veure-la com un bé molt preuat d’aquesta societat ja que ens permet veure el futur davant dels nostres ulls de vegades massa entelats respecte a les possibilitat; però ella posseeix un poder màgic.
Ara tenim moltes eines, sabem de les múltiples intel·ligències, sabem de creativitat, sabem d’educació emocional, de resolució de conflictes, d’abocar als infants al descobriment; que per altre banda, és realment la vocació de tot humà: el descobriment, i la incorporació d’aquest descobriment; l’aprendré.
Per tot això, demano una reflexió sobre l’educació, una confiança en l’educació pública de qualitat que estem oferint, una confiança en l’obertura de portes cap a les capacitats i els dons humans que els infants i els adults viuen cada dia.
Les pedagogies s’adapten cada cop més als humans, aprenem cada cop més sobre com funciona la natura del infant. L’escola necessita ser una amb la societat i amb això és la mateixa societat la que ha de participar de forma activa en els processos d’aprenentatge.
Compartir amb l’escola el procés de l’educació (que en primer terme i com a responsabilitat és una tasca/procés en el que la màxima autoritat ha de ser la família), donant suport, compartint la forma de fer-ho.
El que l’escola manifesta és: tots formem part d’aquest entorn d’aprenentatge i per tant en compartim l’acompanyament.
Atendre cada dia de dilluns a divendres les necessitats educatives d’uns quants infants, és una vivència, experiència molt intensa que demana de molta implicació a tots nivells i amb un alt grau de compromís humà.
Això no és lleuger, és molt seriós.
Demano que s’escolti a l’escola, que és comparteixi un projecte i una inversió comuns; que són els infants, futurs adults que guiaran el nostre destí.
Necessitem compartir el món intra-escolar i el món extraescolar, recolzant-nos mútuament, sense acusar a l’altre, dons tots en som parcialment responsables.
L’educació és una obertura a tots els móns que formen part de la cultura i del llegat de la raça humana, conservem aquest tresor, sense vendre’l al millor postor.
Preguntem-nos a nosaltres mateixos, quin és el futur que desitgem per a la nostre espècie i el món que habita.
Fem hipòtesis sobre com viuríem si no hi hagués res que ens limités de forma negativa, si no tinguéssim condicionats brossa que ens malmetessin l’ànima constantment; i quan haguem fet una bona exploració i una bona meditació, reflexió, declaració d’intencions i somnis...
Mirem al nostre voltant i valorem tot allò del que ja disposem, honorem-ho, treballem i lluitem per a fer que aquesta educació nostre sigui la millor que des de la nostre essència puguem oferir i no pensem mai més que tot això no va amb nosaltres.
No pensem mai més que és culpa de les estructures, dels polítics, de les misèries humanes.
Comencem a veure que les estructures tenen vida i canvien constantment, que els polítics que triem poden ser persones sàvies i honrades i que tot, tot el poder de transformació i canvi és dins nostre, guardat al lloc on potser mai el buscaríem: el nostre cor, i actuem en conseqüència.
