Aquest blog va començar el meu primer any d'interinatge com a tasca d'un curs de formació i el vaig seguint. En ell penjo coses relacionades amb el món de l'educació que són del meu interès. M'agradaria que fos útil i que s'alimentes tant dels vostres comentaris com de tot allò que us interessi d'aquest món i vulgueu compartir. Benvinguts sigueu tots/es, salut i bona visita!
Primer de tot, vull penjar-vos aquest curtmetratge que té molt a veure amb l'article del Saturnino: l'aprovació i com ens ajuda aquesta a treure el millor de nosaltres mateixos. Realment una medecina meravellosa! Espero que el gaudiu molt!
“Estamos en el saber hacer, y debemos educar para ser. Simplificando mucho, educar es sacar las capacidades y la bondad que hay en las personas. En todo ser humano hay creatividad y hay bondad, ¿por qué no tratar de compartirla?”
Em declaro fervent seguidora de les seves ideés escrites en paraules; però soc una notava sap?
Encara porto bolquers en tot això i li agraeixo profundament que tant vostè com el Manel, el Kent i tants i tants d’altres ens dediquin els seus ensenyaments, les seves transmissions.
Gràcies a vostè també he conegut al senyor Maturana, quin “paio” més espavilat! M’ha agradat molt també!
El que més m’agrada de vostès és que els porto a dins del meu cor, sense saber-ho ja els hi portava, no sé des de quan però estaven tots allà instal·lats emetent les seves ones màgiques d’amor, fe, creativitat...
Especialment m’ha agradat molt la relació que s’estableix entre les accions i els pensaments:
“Tanto el actuar como el pensar ocurren en el espacio determinado por las emociones”
Aquest espai determinat per les emocions és per mi un dels punts importants que hem de tenir en compte: el que sentim és el que determina la nostre realitat i si ens sentim bé, feliços, reconeguts, ens expandim i expandim el nostre potencial tant com ens sigui possible. En canvi si ens sentim infeliços, poca cosa, innecessaris; ens contraiem, ens tornen invisibles o la tristor s’apodera del nostre món tornant-lo gris fosc tirant a negre.
La llum ens posa en marxa:
La llum del nostre ser il·lumina als altres al expandir-nos i tots ens contagiem sense saber-ho de la llum o la foscor dels altres, per això he trobat també molt interessant aquesta frase, que crec que ens il·luminarà a tots una mica, sobretot als adults acompanyats dels aprenentatges dels infants o altres sers diversos:
“Mi función no es enseñar, sino hacer que el alumno aprenda.”
Humilitat i realitat, desig i comprensió, vincles entre matèries com en la vida mateixa on res està separat, reconeixement i alegria, creativitat i milions de camins oberts...
Gràcies per tot Saturnino, ens veiem dins del meu cor!
Hi ha tres temes tractats en aquesta conferencia (TED)
L’extraordinària diversitat de la creativitat humana.
Ningú té ni idea del que succeirà en elfutur, ni pot aventurar-se a predir-lo, en canvi hem d’educar als infants per aquest futur incert : l’educació és un tema important i profund per a la majoria de les persones.
L’extraordinària capacitat d’innovació que tenen els infants: Tots els infants tenen un extraordinari talent i capacitats que nosaltres ens dediquem a malmetre despietadament.
Parlar d’educació i creativitat
-La creativitat és ara tant important en educació com pot ser-ho l’alfabetització i hem de tractar-la donant-li la mateixa importància.
-Els infants s’arrisquen i troben noves solucions al no tenir por d’equivocar-se: estar equivocat no és el mateix que ser creatiu, però si no ens arrisquem mai arribarem a res original. Al arribar a adults, molts cops hem perdut aquesta capacitat per arriscar-nos, convertir-nos en persones que tenen por d’equivocar-se. El resultat és que eduquem als infants allunyant-los de les seves capacitats creatives.
Jerarquia dels sistemes d’educació mundial
Cada sistema d’educació al voltant del mon presenta la mateixa jerarquia:
Matemàtiques
Idiomes
Humanitats
Arts: alhora les arts també estan dividides en més prestigioses i menys prestigioses:
-plàstica i música
-dansa i teatre
- Ens centrem en educar els infants de cintura cap amunt i després ens centrem en els seus caps i en concret en una banda dels seus caps, oblidant-nos de la resta dels seus ser: sembla que l’educació només estigui orientada cap aconseguir fer dels infants professors universitaris, ja que el nostre sistema es basa en la idea de la capacitat acadèmica. Aquest sistema educatiu sorgeix amb les revolucions industrials, orientat cap a la feina, cap a l’obtenció d’un bon lloc de treball.
- Aquesta jerarquia es basa en dues idees:
1. La majoria dels temes útils per la feina estan en el cap: això fa que quedin fora tots aquells coneixements que no serveixin per a trobar una bona feina.
2. Hem orientat tota l’educació com una cursa d’accés a la universitat: deixant fora tot allò amb el que potser mostràvem destresa quan érem infants, deixant fora tot allò que segons els adults que ens eduquen no pot proporcionar-nos una bona feina. El resultat de tot això és que hi ha un munt de persones brillants i amb talent que la societat ha deixat fora, sense poder desenvolupar les seves capacitats. Ara l’estructura està canviat sota els nostres peus i els títols universitaris ja no valen res, necessitem cada vegada més masters, post-graus i doctorats. Per tant hem de replantejar-nos seriosament la nostre concepció de la intel·ligència.
Sabem tres coses sobre la intel·ligència:
És diversa: pensem el mon en/de totes les formes en les que l’experimentem.
És dinàmica, molt interactiva: el cervell està dividit en compartiments i de fet la creativitat només pot assolir-se mitjançant la interacció de diferents formes de viure i veure les coses.
És distintiva: Hem d’entendre que tothom activa processos diferents per pensar; per exemple, hi ha persona que pensa en moviment.
Conclusió
-La nostra única esperança és la de reconstituir la nostre concepció de la riquesa de la capacitat humana.
-Hem de repensar els principis fonamentals en els que basem l’educació.
-El do de la imaginació humana ha de ser usat amb saviesa.
-L’única forma és veure la nostra capacitat creativa per la riquesa que representa i veure als nostres infants per l’esperança que representen.
-La nostre feina és educar a la totalitat del seu ser per tal de puguin plantar cara i adaptar-se al futur, ajudant-los a convertir aquest futur en quelcom bo per a tots els humans i el planeta que habitem.
Gràcies Ken per la saviesa i el contingut de les teves paraules.
Reflexió
Per mi la creativitat hauria de ser una actitud davant de la vida. Amb creativitat podrem imaginar sortides als nostres problemes, solucions als reptes que se’ns presentin, mons nous on les persones puguem expandir-nos, entendre i alliberar les nostres emocions i neguits.......
La creativitat és un dels ingredients de la nostre anima, esperit o com vulgueu dir-li ja que el nom no és tant importat.
El realment important és que estem parlant de la nostre essència humana, el que realment ens fa com som. Ens ha permès aprendre, evolucionar, comunicar-nos els uns amb els altres, manifestar-nos en tots els aspectes, tant artísticament, com literàriament o científicament. Ens ha premés imaginar el que encara no estava manifestat i si l’alimentem ens permetrà créixer fins on necessitem fer-ho.
Cada dia de la meva vida miro de transmetre el mateix, tots posseïm dins nostre una creativitat infinita que ens permet de manifestar-nos com vulguem.
Sempre he provat de transmetre-ho sobretot en el camp artístic, ja que a molts dels humans ens han castrat aquesta capacitat creativa i manifestadora respecta a les arts. Comentaris com: no ho sé fer, no se’m dona bé, canto malament, ballo fatal, no sé dibuixar, no ho faig bé..... i una infinitat de respostes de sers castrats que han desconnectat de la seva natura creativa.
Jo crec que és possible la reconnexió, només hem d’alliberar-nos dels judicis, perdonar, curar les ferides i tornar-hi a creure. Com?
Treballant cada dia una mica, construint cada dia una mica, manifestant-nos creativament cada dia una mica.
Una manifestació creativa pot ser una decisió conscient de mirar a una persona amb actitud d’escolta i d’amor incondicional, pot ser l’observació de la natura, pot ser un dibuix per penjar a la nevera...Tot el que vivim i fem a la vida pot ser una manifestació creativa, només cal que nosaltres ho decidim, ens arrisquem sense por a equivocar-nos i ho apliquem.
Respectem la diversitat dels nostres alumnes?
Bàsicament, respectar la diversitat dels infants que ens anem trobant és també respectar-nos a nosaltres mateixos.
Aquest respecte a la diversitat ha de revisar-se, readaptar-se i ser objecte de reflexió cada dia, a cada instant. Cada infant és un ser viu que canvia constantment, que està en procés d’evolució, canvi i metamorfosi constant i que ens demana silenciosament o en forma de crida d’atenció per qualsevol canal que descobrim els seus talents, les seves capacitat innates, els dons amb els que ha nascut i alhora estimulem, alimentem i fer créixer aquelles que potser a priori no són tant evidents i que necessiten del nostre acompanyament i reforç per ser explorades, conegudes, estimades.
Sento que hem d’entendre al infant com tot un món, potencialment abocat a l’expansió en tot allò que li posem a l’abast i ressoni dins seu. Per tant, la nostre feina hauria de ser sintonitzar-nos amb aquesta ressonància per tal d’acompanyar-lo i ajudar-lo a gaudir d’aquest procés d’aprenentatge, Acompanyar-lo i ajudar-lo a tenir ganes d’aprendre de tot el que l’envolta i a poder adoptar una actitud que l’ajudi a desenvolupar les seves capacitats tant el temps que estigui a l’escola com en la resta del transcorre de la seva vida.
No tots servim per el mateix i això ens enriqueix, per tant, la competitivitat, només pot ser entesa com un estimulant, com a reforç positiu i mai com a finalitat en ella mateixa. Hem de voler donar sempre el millor de nosaltres mateixos, però crec que una cursa per ser sempre el primer en tot només ens portarà cap a la frustració, dons per tal de que un pugui guanyar tots els altres han de perdre i per mi, en els processos d’aprenentatge tots hi guanyem, tots en sortim transformats, modificats, amb quelcom més de coneixement i experiència vital que quan vàrem començar.
Potser, també ens hauríem de plantejar el terme coneixement i el terme intel·ligència. Ja fa molt de temps que l’alliberarem de la seva solitud i ara l’entenem com a intel·ligències; múltiples intel·ligències i entre elles una de molt important: la intel·ligència emocional.
Sense ella, no podem entendre, el nostre cor i les nostres emocions, el que sentim davant de quelcom o d’algú. Tenir-la en compte és per mi tenir en compte al ser, al infant que sent quan aprèn, al infant que sent aprenent i a nosaltres mateixos amb la mateixa implicació en el procés.
Cada coneixement que s’adquireix també deixa una petjada emocional en el nostre ser, amb la que hem de relacionar-nos de forma positiva. Crec que si aconseguim deixar petjades associades a emocions enriquidores, aquests coneixements quedaran fixats tant en l’infant com en nosaltres de forma molt més perdurable que si tan sols fossin una dada o un procediment que ha de dominar-se per aconseguir quelcom.
Dins l'escola, hi ha lloc per les aportacions dels nous professionals que s'incorporen? Què poden fer, com a professionals, per a introduir canvis al respecte?
Ningú ha vingut al planeta per quedar-s’hi eternament. La renovació també és una de les bases de la vida. Crec que és impossible que a dins l’escola no hi hagi lloc per les aportacions dels nous professionals que ens hi incorporem, per mi el repte és: Com podem fer-ho?
Tal i com ho sento ha de ser des de la paciència, la humilitat, l’amor, la pau, la comprensió i la il·lusió.
Sense amor, paciència i comprensió no podrem ni entendre quins límits ens posem i ens posen, ni el perquè ens els posen. Sense això, no podrem entendre les pors dels altres, ni les nostres pròpies davant dels canvis que potser fins i tot poden viure’s com amenaces. Si el que volem transmetre és que una educació diferent és possible, hem de començar per manifestar-la en nosaltres mateixos. La paciència i l’amor als altres diluirà a poc a poc les pors amb les que tots ens trobem, ens ajudarà a saber esperar els moments en els que les nostres propostes siguin ben rebudes i ja no serem percebuts com una amenaça, ni com persones amb les que s’ha de lluitar.
És bàsic que siguem humils, estem aprenent, no som posseïdors de la veritat, ni tenim el secret per fer funcionar la societat, tot ha de ser provat, experimentat, les propostes han de fallar potser molts cops per ser revisades, reflexionades, adaptades. Segurament trobarem per el camí molts/es professionals plenes de saviesa, que porten molts anys treballant a les escoles i de les que podem aprendre moltes coses, en realitat tothom serà el nostre mestre si la nostre actitud és la d’aprendre.
Des de la pau i la il·lusió sempre seguirem endavant, caient i aixecant-nos, acceptant el no, acceptant la por, acceptant els fracassos i els encerts i renovant cada dia les nostres ganes de segur caminant. Vull guardar-les com un tresor en el meu cor, llevar-me al matí i saber que em segueix fent il·lusió anar a l’escola, a compartir amb tots els sers que hi habiten els descobriments diaris, les reflexions, les errades, els encerts, les emocions....
Vull sentir que sempre hi hauran moments preciosos que em transformaran, veient que un infant és feliç aprenent, que un adult és feliç aprenent, experimentant, descobrint...
Veient que, tant jo com qualsevol persona que em trobi segueix el seu camí recollint trossos petits de coneixements que el fan una mica més feliç, que el fan sentir una mica més viu.
Potser jo ara no tinc gaire que oferir a l’escola, però us asseguro que ella em dona i té molt que oferir-me a mi. Em mantindré vigilant per poder sembrar les llavors i el dia que el sol, l’aigua i la terra m’acompanyin: germinaran, creixeran i floriran!
El temps no és important per qui viu en l' ara. (dita budista)
Com es valoren les idees noves, diferents?
Com ja he comentat en el punt anterior, molts cops les idees noves troben a la por o a la incomprensió en el seu primer contacte amb l’escola. Però això no és del tot cert.
L’escola està formada per molts professionals que tenen també com a premissa de vida l’aprenentatge i el que m’he trobat personalment, és que qui té por necessita conèixer, observar i que d’alguna manera allò que està vivint li ressoni dins seu encara que no sàpiga el perquè.
De moment el que m’he trobat ha sigut molt positiu, sempre he tingut un vot de confiança per part dels mestres que he trobat i això m’ha permès d’experimentar i m’ha fet molt feliç. El que he après de moment, és que els meus experiments necessiten de revisió i replantejament constant.
Per tot això només puc concloure que les idees noves, transmeses des de el cor, el raciocini i la il·lusió, sempre he trobat que han estat ben rebudes i que de sota les pedres surten aliats que creuen també en el fons del seu cor que allò pot dur-se a terme o aliats que no ho saben segur però et deixen provar-ho.
He après que la il·lusió i l’amor, són forces immenses que escapen a la comprensió de les nostres ments i que commouen als sers que a priori ens semblin més freds o blindats; al final tothom vol el mateix tant per l’escola com per la seva vida: ser feliç, entendre, sentir, estimar....
Encoratjo a tothom que tingui una il·lusió o que vulgui proposar quelcom nou que ho faci; que observi com a primera e important tasca, que provi de comprendre a cada ser implicat per sentir que és el que ressona dins seu, que tingui una paciència infinita per esperar el moment i la situació adient per fer la proposta, que la transmeti amb amor, il·lusió i fonament i que l’executi de la mateixa manera.
Després sempre haurà de revisar-la, de reflexionar-la de reviure-la i podrà acceptar, estimar i valorar tot allò que ha succeït alhora que podrà incorporar tot el que trobi adient per millorar-la.
Ha! El més important és: que res de tot això ho farà sol i sempre trobarà les persones i essències que l’ajudaran en tot el procés i això serà el més bonic i enriquidor de tot: tot ens arriba per la via del compartir, res és nostre, tot ho adquirim al rebre-ho, i tot es manifesta per la mateixa via.
Propòsit d’any nou: Una activitat per a fomentar la creativitat.
“Tallers d’interacció de llenguatges artístics”
Aquesta activitat la realitzo amb infants de cinquè i sisè de primària. Són grups de 15 nens barrejats proporcionalment dels dos cursos i de 4 classes, molts d’ells és la primera vegada que han de crear junts.
Tot el taller té una durada de dos mesos aproximadament, dedicant-hi les tardes dels divendres i acabant amb una representació davant la resta de l’escola com a final del procés.
L’excusa per a posar en funcionament la creativitat del infant a molts nivells, és la de crear una petita obra de teatre.
En ella, els infants han de crear tot el que hi intervingui: Guió, personatges, escenografia, vestuaris.....
L’infant ha de saber gestionar-se bé dins del petit grup que li toca, grups de 5 nens i per tant la gestió de conflictes també hi té un paper molt important.
Cerco reforçar la seva autonomia en la presa de decisions, la gestió de conflictes i la seva creativitat artística en els diferents llenguatges que hi intervenen: Llenguatge plàstic, dansa, teatre, cant, etc.
Les primeres sessions les dedico a pensar, parlar i escriure:
-Que volem explicar?
-Com ho volem fer?
-Quin paper té cada integrant del grup?
-Quines accions passaran a l’obra?
-Hi haurà música, dansa, etc?
Un cop tenim escrit el guió i determinats els personatges i les accions passem a la segona fase:
-On es situa l’obra?
-Quins decorats i peces de vestuari hem de crear?
Creem els decorats i els vestuaris en aquesta fase, provem de fer servir materials reciclats i lleugers un cop fet això passem a la tercera:
-Muntem i assagem l’obra, amb les músiques, decorats, etc.
-Provem els vestuaris i els maquillatges que ells hagin decidit.
Per acabar representem les petites obres que hem creat davant de l’escola, els portem una invitació a cada classe, muntem els escenaris i gaudim de les representacions.
Paper del docent
En aquests tallers el docent assumeix un risc que ha de revisar, reflexionar i acceptar abans de lliurar-s’hi.
Per una banda, el docent ha de fer de facilitador, orientador i acompanyant, però ha de tenir cura de no interferir en el procés ni castrar en cap cas la creativitat de l’alumne. Per tant, no ha de dir als infant que han de representar, ni com fer-ho, ha de potenciar que ells mateixos prenguin les decisions i gestionin els seus conflictes (que en surten molts)i tan sols intervenir si és estrictament necessari.
Ha de posar els materials al abast dels infants i ajudar-los a saber com s’utilitzen, però en cap cas tallar o manipular les seves experimentacions i creacions.
El docent no ha d’intervenir en que expliquen, com es maquillen, vesteixen, ni en cap decisió dels infants, per tant ha d’assumir que potser allò que explicaran no li agradarà, però haurà de respectar-ho.
Allò que expliquen i el com ho expliquen ha ser objecte de reflexió i aprenentatge per part del docent que ha de saber llegir entre línies que és el que realment estan manifestat els infants.
L’únic límit que vaig posar en els tallers que he fet de moment, va ser el de: No és poden dir paraulotes ni ofendre a ningú en les obres.
El docent ha d’estar present en tot moment observant i treballant per els infants, per tal de que ells puguin manifestar-se el més lliurament i creativament possible.
Ara, ja he realitzat 6 mini obres de teatre amb 2 grups de 15 infants, dividits en 3 petits grups de 5 infants. Cada grup ha fet coses diferents, he pogut observar els papers de cada un d’ells, els líders, els que els costa més, els que tenen més destresa alhora de relacionar-se, els que la tenen a l’hora de crear, etc.
Per mi, és una experiència molt enriquidora, acabo esgotada però molt feliç i m’agradaria poder realitzar experiències d’aquesta mena tant sovint com sigui possible.
He de dir: que sempre he comptat amb el suport dels tutors i la col·laboració desinteressada e incondicional de l’Elena Gudayol, la meva còmplice en creativitat a l’escola, sense ella les nostres actuacions no haguessin estat possibles. Vagi des de aquí tot el meu agraïment a tothom qui ho ha fet possible d’una o altre forma.
Homenatge a Sumerhill
Del llibre que parla sobre aquesta escola en vaig treure bona part de la inspiració per a realitzar aquests tallers.
Per mi, és un regal que ha fet el Neill a la humanitat i del qual tots en podem gaudir. La vida és una llarga cadena de compartir, el compartir és un dels ingredients que han creat l’educació.
Penjo un vídeo realitzat per estudiants de primer magisteri de llengua estrangera de la universitat de Màlaga per a l’assignatura de Didàctica general.
En la reunió de principi de curs amb tots els mestres, ens van informar i repartir les instruccions en cas de haver d’evacuar l’escola davant d’una emergència.
A part d’això també ens van repartir aula per aula i tenint en compte la situació d’aquesta dins de l’espai de l’edifici escolar, instruccions concretes per a sortir de l’escola i portar als infants a un lloc segur.
En el pla, es prioritza la sortida dels infants per edats i ubicació i per facilitat de sortida (si estan més aprop d’una o altre escala, per exemple).
Totes les/els mestres disposen d’instruccions dins de la seva aula que crec que estan ben pensades i explicades de forma clara i entenedora.
En quan al que fa referència a extintors, estan tots molt ben indicats i a l’abast de les/els mestres en cada passadís de cada planta de l’escola.
Es realitzen periòdicament simulacres per tal de comprovar com funciona tot el pla, des de les alarmes a la sortida de persones.
Propostes de millora i reflexions
En principi i ja que no m’he trobat en cap situació d’emergència, crec que tots els adults de l’escola mostren molta consciència en el tema de seguretat.
Tant el nostre conserge com la responsable de seguretat de l’escola, miren de tenir-nos informats de les millores o actualitzacions que es realitzen a l’escola en aquesta matèria.
Des de l’escola es protegeixen els batents de les portes per a prevenir enganxades de dits, les columnes de les sales de moviment estan protegides amb fundes de foam, es pengen instruccions a les farmacioles per a medicacions especials dels infants i es mostra molta cura en tot el que fa referència a aquest tema.
Per tant crec que les millores que proposaria en aquest sentit només farien referència a seguir treballat com ara ho estan fent, seguir tenint cura dels espais, dels plans d’evacuació i sobretot de les persones i de les inquietuds i/o dubtes que els vagin sorgint.
El tema de la seguretat crec que ha d’estar en constant revisió i observació per a poder detectar-ne les mancances sense angoixar-se excessivament per una sobreprotecció que a voltes pot fer-nos tornar una mica paranoics.
Crec que cal tenir cura de tot el conjunt , tant en poder disposar de tot el necessari per a garantir una bona seguretat a l’escola, com en revisar i comprovar de forma periòdica tant el material de detecció i extinció, els plans de seguretat i les senyalitzacions, com amb simulacres per una bona comprovació i ajust del mateixos.
Per acabar, crec que les reflexions que podríem plantejar per debatre al entorn d’aquest tema són infinites, però per mi les més important serien: com actuar davant d’una emergència que no estigui contemplada en el pla?
Per dir-ho en altres paraules: que hem de fer quan tot el previst i planificat falla?
Potser tenir plans d’emergència alternatius?
Potser les respostes a aquestes preguntes son impossible, però malgrat això, podríem pensar-hi a veure que ens hem deixat o que no hem tingut en compte a l’hora elaborar cada pla d’emergència.
Prevenció de riscos laborals
Per realitzar aquest exercici he triat l’aula d’acollida, ja que és en la que més hores desenvolupo la meva feina.
Seguretat
En el que fa referència a aquest apartat, trobo que tant el mobiliari, que no presenta caires vius, com el disposar de portes que s’obren cap a l’interior i de bandes per a no relliscar en les escales que tinc aprop, l’escola presenta una bona seguretat.
Al sortir de la meva classe disposo d’extintors i senyalització adient a la banda esquerra, i la responsable de seguretat i riscos laborals ens va proporcionar ja a principi de curs les instruccions adients per evacuar l’escola si es presentes una emergència.
Al ser una escola nova, disposa de detectors i alarma per fums i de noves instal·lacions tant de llum com de calefacció.
Disposa de les indicacions i senyalització adients per a les sortides davant les emergències que puguin presentar-se i tant els docent com els infants tenen cura del material i de l’ordre intern de les seves classes. Cada dia tant al acabar la jornada escolar com molts dies al matí i ha personal de neteja que tenen cura de tot l’ordre i neteja de l’escola.
Higiene ambiental
L’aula disposa de 4 finestres amb porta corredora i persianes de làmines d’alumini exteriors que poden orientar-se i el sistema de calefacció funciona de forma adient. L’únic que presenta risc per la salut és que fem servir la pissarra amb guix, encara que mai cap infant ni mestre de l’aula ha presentat símptomes d’alegria o quelcom que ens indiqui que ja no hauríem de fer-la servir.
Davant de qualsevol símptoma de malaltia infecciosa, sempre actuem seguint els protocols de l’escola que per exemple en cas d’observació de polls és enviar una circular a les famílies amés de posar-se amb contacte amb la família de l’infant en els que els hem observat, per tal que actuïn per eliminar-los.
A l’aula disposem a dins d’un armari tancat amb clau i que només obrim els/les docents d’un gel desinfectat per mans i productes adients per a la desinfecció de material escolar, que utilitzem de forma periòdica i puntual sempre que ho trobem necessari.
Càrrega física i càrrega vocal
La meva feina amb els infants de l’aula d’acollida, no em suposa ni haver de realitzar grans esforços físics, ni una excessiva carrega vocal, ja que no és un gran grup d’infants. Tot i que no és motiu d’aquest anàlisis, si que voldria comentar que quan desenvolupo la meva tasca (dono sisenes hores amb infants de cinquè i realitzo inter-tallers amb infants de cinquè i sisè) en un grup classe de 20 o més alumnes, la carrega vocal augmenta molt, depenent del grup i del tipus d’activitat que desenvolupem.
Factors psicosocials
La meva tasca la desenvolupo amb infants que necessiten atenció individualitzada. Tot i que es formen grups petits, el nivell, procés i necessitats de cada infant són diferents. Per tant, tinc i he de tenir sempre molt present que cada exercici, transmissió de quelcom, aprenentatge, proposta o avaluació ha de ser adaptada a cada un d’ells/elles.
La majoria dels infants de l’aula d’acollida són d’origen magrebí i han vingut a Catalunya a una edat diferent, molts d’ells tenen com a únic ambient d’immersió en català l’escola, d’altres presenten dificultat d’aprenentatge o altres tipus de mancances.
La meva feina, no pot entendre’s sense la feina d’equip, treballo juntament amb la meva paral·lela colze per colze, amb les mestres d’educació especial i també amb la psicòloga de l’EAP, vull agrair des de aquestes línies la seva orientació, col·laboració i suport incondicional.
Crec que no implicar-se emocionalment en els processos i vides tant dels infants com dels adults amb els que convivim és impossible, però si que crec que podem fer-ho des de llocs on a més de compartir puguem aprendre i créixer els uns i els altres mitjançant la interacció.
Al principi de fer de mestre, m’afectava molt tot el que succeïa amb la interacció sobretot mestra- alumne, jo, era com un infant més i necessitava desesperadament la seva aprovació. Ara, tot i que em segueix afectat he après que tot això només eren mancances i reclamacions que inconscientment projectava en els infants i que ells tan sols m’ajudaven a ser-ne conscient i a trobar-me amb els meus límits. Amb la relació amb ells i amb els adults vaig aprenent cada dia quelcom més sobre mi mateixa.
Factors extralaborals
La mateixa vida és un factor extralaboral. Tots anem a l’escola amb el nostre bagatge. Cada ser amb el seu caràcter, amb el pes de les experiències viscudes, amb el tarannà de cada dia. Tots tenim dies dolents i dies bons, però aprenem a deixar els problemes al entrar a l’escola.
Com a interina, soc una notava, no en tinc ni idea i aprenc de cada cosa que em passa i cada nova proposta és un repte que se’m planteja.
Sé que només estic al principi del camí, la meva vida a fora de l’escola segueix rodant i la de dins de l’escola també; fer-ho compatible és a voltes difícil, complex, però de moment me’n vaig sortint.
Encara no m’he trobat en cap situació de malaltia o d’haver de demanar quelcom a l’escola que potser pugui presentar-me problemes, però segurament arribarà el dia que hauré de fer-ho i llavors, agrairé profundament que se’m entengui, que la comunicació sigui bona i que se’m doni suport.
De moment , tot aquest curs només treballo mitja jornada i això em facilita molt les coses per conciliar vida laboral i familiar.
La primera vegada que he vist el power, m’ha semblat que cap de les imatges que veia podia identificar-se amb mi, en cap hi trobava el meu estat actual.
Després de passar-lo unes quantes vegades més, he anat veient que potser si que hi havien imatges amb les que podia identificar-me; com la de la gimnasta damunt de la barra d’equilibri realitzant una complicada postura, o la del equilibrista amb un pal llarg passant per la corda fluixa.
Em sento una mica així; una mestra que encara no és capaç de respondre amb total seguretat, que li calen eines per a poder elaborar documents i que el fet d’elaborar-los no sigui una complicada postura que no pot realitzar-se sense desafiar les lleis de la natura. Ara no controlo un munt de temes que necessito dominar per a poder desenvolupar la meva tasca docent donant el millor de mi mateixa, sobretot en el referent a : graelles de seguiment, d’avaluació, informes, plans individualitzats, programació i desenvolupament de la programació assenyalant bé les competències que cal desenvolupar i un llarg etc.
Els documents legals i formals em fan sentir a la corda fluixa en un estat que no és gens natural per mi. Voldria no amoïnar-me per no saber-ne elaborar cap dels que ja he citat entre d’altres moltes coses que no domino i que potser ara mateix no puc ni imaginar-me.
La mestra que voldria arribar a ser
En quant a la imatge de la mestra que m’agradaria arribar a ser, trio la del pintor que somriu a la camera. Està content i satisfet d’ell mateix, està relaxat i pinta amb total naturalitat, tal i com a mi m’agradaria poder fer les coses. Tranquil·lament, sense por, sense angoixa, gaudint de cada pinzellada, de cada color, de cada forma, educativament parlant.
Punts febles i punts forts
Per mi els meus punts més febles són la inseguretat, la no experiència i el no domini de la feina. Encara no he caminat prou amb aquestes sabates de mestra per conèixer els camins i les pedres, els rierols, els camps, els bassals i tot el que puc anar trobat per el camí.
Per altre banda i al meu favor, crec que tinc ganes de fer-ho, il·lusió per aprendre a fer-ho bé. M’agraden els infants i crec que els entenc, miro de posar-me sempre en el seu lloc i veure que és el que necessiten.
Crec totalment en els límits ben posats, en l’afecte, en els reforços positius i en les ajudes ajustades a cada infant en cada moment i sobretot: gaudeixo fent aquesta feina, almenys la part del contacte directe, de les classe, els tallers, els descobriments, les sorpreses....
Sé que en aquest curs aprendre unes quantes d’aquestes coses que necessito, les aprendré de cada ser amb el que tingui contacte i per la resta no vull amoïnar-me més del compte; ja aniré caminat, caminat, caient, aixecant-me, caminat, ensopegant, aixecant-me, caminat...
Bon dia, soc la Maria de Santfores Salla solà, soc d’Igualada i visc al barri antic de la mateixa ciutat. Vaig començar a estudiar amb 34 anys, fins aquell moment pensava que no servia, la meva dislèxia em feia molt difícil centrar-me, concentrar-me o recordar coses com una norma ortogràfica, creia que mai podria fer-ho i era jo mateixa la que es negava l’oportunitat... Però la vida dona moltes i moltes voltes.
Per mi, l’art és el llenguatge de l’anima humana, necessito les manifestacions artístiques per viure, com si fossin una droga poderosa i guaridora de tots els nostres mals, medicina exalt-adora de les nostres virtuts i mitja d’expressió genuí.
El mon de la creativitat, la plàstica i el lleure va ser el meu primer contacte amb l’educació fa uns 15 anys. En fa 9 que treballava en un taller de creativitat per nens i adults (Tarica, taller de creativitat i manifestació humana) i feia extra escolars de plàstica en escoles. La feina al taller de creativitat em va fer entrar en conflicte amb mi mateixa, ja que les persones i personetes que venien al taller, portaven motxilles carregades de cercles incomplets a l’esquena i jo no sabia com fer-ho per ajudar-les. Llavors vaig començar a fer i estudiar art-teràpia a l’escola Metàfora de Barcelona, feia monogràfics, aprenia tècniques concretes, feia seminaris. Allà, vaig descobrir que si volia ser art terapeuta havia d’estudiar a una universitat, alhora que vaig començar el camí cap a la confiança en mi mateixa.
Després d’un accés a la universitat i dos anys de psicologia ja portava tres anys treballant en una escola pública de Barcelona (La Pau Romeva, a les corts) fent de monitora d’extra-escolars, de menjador, de suport a la mestre a dins l’aula, de vetlladora. Tothom em preguntava o afirmava que jo estudiava educació i jo anava dient que no, que a mi m’agradava molt estar amb nens, que en realitat em sentia una nena com ells, però que d’això d’estudiar educació res, de res.
Però la vida se’n encarrega de portar-te on has d’anar i a mi em va portar de cap al magisteri.
Segueixo estimant la psicologia, però potser m’agradem vessants que no s’estudien a les universitats (l’escola gestal, la trans-personal, el Jung, etc.) però la meva aposta vivencial ha estat la de l’educació.
Qualsevol persona s’educa a diari, en cada instant del transcorre de la seva vida, qualsevol persona ja tingui 3 o 90 anys, enriqueix constantment els seus aprenentatges tan sols per el fet de viure, de rebre tot el que ens envolta, d’interaccionar-hi.
El nostre camí d’educació comença en el moment en el que som concebuts i no sabem quan acabarà, dons ningú sap del cert on va a parar la nostre energia al morir.
Realment, sento que l’educació pot canviar el mon, per millorar-lo, per fer-lo més humà, ,més savi, més connectat amb tot el que ens envolta.
Per mi, mestra, només vol dir aprenent eterna, oberta al aprenentatge, a l’experimentació a la incorporació i a la modificació constant d’estructures mentals, vivencials, etc.
Vol dir, acompanyant del procés d’aprenentatge, companya del procés d’aprenentatge, facilitadora del procés en auto-revisió i auto-reflexió constant.
El curs passat va ser el primer que vaig treballar a la borsa d’interins, només vaig treballar 2 mesos intensos i aquest curs m’han donat una mitja jornada a l’Escola Alta Segarra de Calaf.
A l’Aula d’Acollida, atenc a nens de tota la primària i a més dono dues sisenes hores als 2 cinquens de l’escola i realitzo tallers d’interacció de llenguatges artístics amb els infants de cinquè i sisè.
A cada segon torna a començar la nostra vida, a cada instant l’aire entre i surt dels nostres pulmons i les nostres emocions i pensaments corren per el riu de la vida, a cada instant ens construïm, ens modifiquem, ens renovem i ens submergim en noves aventures d’enriquiment.
Desitjo compartir amb totes/ots vosaltres aquest tros de camí, amb el cor i la ment oberts, donant-vos les gràcies per existir i per fer-lo amb mi, sé segur que l’omplireu de tot tipus d’emocions, de pensament, que a la fi es tradueixen en aprenentatges.
Desitjo que siguem tots/es molt i molt feliços i conscients del privilegi del que estem gaudint tan sols per el fet d’estar vius i en constat transformació.
